Bé, aviat aquest web deixarà de funcionar.
He decidit finir lo contracte tant del domini com de l’allotjament, car no tinc diners i ja he dit prou rucades en tots aquests anys.
Intentaré desar les entrades més bones, i potser algun dia en faig un llibre.
Gràcies a tots aquells qui m’heu anat seguint i donant suport, ja sabeu, ens seguirem veient pel facebook o per d’altres xarxes socials.
El petit Donovan era un nen, a priori, com qualsevol altre. Treia unes notes que no eixien de la mitjana, es posava en els justos i necessaris problemes dels infants de la seua edat, i creia quan els pares li manaven coses. Havia pas d’amics, però. ”Ja aprendrà a relacionar-se com cal quan sigui adolescent” pensaven sons pares.
El fet és que el nen no parlava massa. Sempre llegia sons llibres de ciència ficció i de terror, i li agradava pas de fer esport. A l’escola procurava de seure sempre al final de tot de la classe, i a l’hora del pati anava en algun lloc tranquil a aïllar-se. ”Ves, sempre n’hi ha d’haver algun de raret, a cada fornada” pensava la tutora.
Però resulta que en Donovan, ves per on, va prendre com a afició el fet de cercar animals morts, i fer-se son propi cementiri. Primer foren alguns ocells i esquirols que trobava, i que sepultava en un racó de son jardí de casa. Després foren los gats i serps de vora la carretera, per aficionar-se més endavant a fer llongues passejades pel camp. Sempre en tornava amb alguna llebre sota el braç. Quan anava a ciutat, ço que preferia eren los coloms i les rates.
I és clar, va arribar el dia en què el cementiri va prendre unes dimensions considerables, i sons pares ja no sabien on plantar els geranis, perquè arreu on cavaven, apareixien sorpreses necrodesagradables. Li van preguntar si podia deixar de fer allò, i ell els va dir que no. ”Agafaràs alguna infecció” li va dir sa mare. Però ell seguia amb el tema. De fet, també li agrada força sovint de desenterrar alguns dels cossos que soterrava, sobretot los pus grossos. Al cap d’uns dies de ser jus lo sòl, els desenterrava una mica, els olorava i tocava, i els tornava a sepultar.
En Donovan es va anar fent gran, i a mesura que creixia, els animals que soterrava també eren més grossos de volum. Quan va ser major d’edat, encara essent verge perquè les dones no l’interessaven pas gaire, els pares li van comprar un cotxet de segona mà. Ell va entristir, car s’esperava que el maleter fos més gros. Ja ens entenem. En aquella època enterrava cèrvols, gossos grans i algunes ovelles i, és clar, esperava amb candeletes que li compressin una ranxera o una furgoneta.
Sigui com sigui, aquell cotxe aviat esdevingué el mitjà de transport dels animals morts de tota la comarca. Va aconseguir una feina de dependent, i invertia tots els calés en benzina pel cotxe i en instrumental com ara pics i pales. Dedicava son temps lliure a aquest curiós hobbie, i veïns i veïnes es trobaven tot d’animals soterrats en sons jardins, i aviat també ho feren los jardiners encarregats del manteniment dels parcs municipals de la vil·la.
Va arribar una nit en la qual va ser capaç d’enterrar 19 cadàvers, amb una velocitat i una pulcritud dignes d’enveja. La seua tècnica millorava amb el temps, i ho feia d’esma, com qui es treu burilles del nas o canvia la marxa de la bicicleta.
Un dia que conduïa en plena nit amb lo maleter ple de cadàvers d’animals, però, va topar-se amb un accident mortal de cotxe. Tres persones mortes en una carretera secundària, tots espategats entre la ferralla d’un vehicle volcat. Va estar a punt de trucar la policia, però s’ho va repensar, i no va poder evitar de treure’ls d’allà i carregar-los al seu maleter. Els va enterrar en un bosquet de per allà a la vora. Evidentment al cap d’uns dies, va tornar al lloc en qüestió i va exhumar-los. L’experiència fou meravellosa.
A partir d’aquell dia sempre desitjava de trobar-se cossos d’humans per poder enterrar, puix ho havia trobat força pus gratificant que no pas enterrar animals. Però és clar, era cosa difícil, car abunden pas.
Sa mare, un bon dia, li va suggerir que demanés feina al cementiri municipal, patint com patia ella pel seu futur laboral. Ell va respondre-li amb educació que no s’havien de barrejar els hobbies amb la feina, que això era cosa de gent poc seriosa.
Un matí, la vil·la va llevar-se amb una notícia esgarrifosa al diari: Algun orat havia assaltat la facultat de medicina i n’havia furtat 15 cossos. Un mes després van trobar-los soterrats al bell mig del camp de futbol. També, al cap de poc, van començar a desaparéixer padrins de la llar de jubilats, cadàvers que estaven preparant a la morgue, i cossos de defuncions recents de l’hospital. Tot un mal de cap, sobretot tenint en compte que al cap d’uns dies apareixien en el lloc menys esperat.
L’alcalde en va tenir prou quan una padrina que feia dues setmanes que era desapareguda, va treure el cap per entre el sorral on jugaven los nens a la llar d’infants. Va decretar que s’investigués aquell fenomen ominós i que se’n trobés el culpable. Això no es va poder esdevenir, perquè al cap de poc van desaparèixer el xèriff i sons dos ajudants.
Amb el temps, tot cell qui pretenia investigar el fenòmen, desapareixia, i en alguns casos, reapareixia en avançat estat de descomposició. A poc a poc la vil·la es va anar despoblant, fins que no hi va quedar ningú. Algú la va arribar a anomenar la vil·la dels horrors. Però aquest algú també va desaparèixer, i jamai ningú pa parlar pus del tema.
Quan en Donovan es va trobar sol com un mussol, va dir ”Bah! Quin poble més avorrit”. Al cap de poc, va fer les maletes i va traslladar-se a la capital del regne, on, per sort seua, hi havia molts d’habitants i també moltes zones enjardinades.
El dia que va instal·lar-se en aquella gran ciutat fou, és clar, lo jorn més feliç de la seua vida, car una nova albada de necropossibilitats neixia enfront seu.
-A què us dediqueu, senyor?
-Espero pacientment la mort.
Aquest matí he entrat en un orinari públic i m’hi he trobat un capellà violant el cos d’un nen mort. El cos d’aital nen mancava de cap, i lo cap era per terra, tot buit.
-Què ho fa que aquest cap sigui buit? -he preguntat jo, encuriosit.
-N’he extret lo cervell i me l’he cruspit -ha dit lo capellà, escorrent-se amb força dins lo cos del nen. En acabat, l’ha llençat contra la paret, s’ha cordat la sotana, i ens hem posat a parlar sobre la vida. En un moment donat, li he comentat:
-Veureu, pare. Jo tinc un dubte: Quin era el profeta autèntic? Mahoma, Moisès o Jesucrist?
-Bona pregunta… -ha fet lo capellà, rascant-se la closca-. Suposo que si et dic que fou Jesucrist i em quedo tan ample, no donaràs la resposta per vàlida, oi?
-Exacte.
-Lladoncs et respondré que en realitat tot això dels profetes són falòrnies, que déu no existeix i que jo tan sols m’he fet capellà per poder viure de beneficència i poder rabentar culets de curta edat sense parar.
-Gràcies mossèn, avui m’heu donat una lliçó molt valuosa. Ara marxo, que tinc tard. Però abans… m’agrada el rellotge que el cos del nen llu a la manoquella. Lo puc haver?
-I tant, a ell no li farà pas cap servei… -m’ha dit, tot traient-li el rellotge i abastant-me’l.
Quan em disposava a sortir, m’ha preguntat si aquell diumenge aniria a missa, que cantaria un sermó la mar d’interessant. Jo li he respost que i tant, que no m’ho perdria per res del món. Entornant cap a casa, tot cofoi, observava el meu flamant rellotge, lluïnt en lo meu canell.
Ha fet un dia molt bonic, i he somrigut, llevant-me lleugerament lo capell, a totes les senyores d’avançada edat que m’he anat encreuant.
Humanoides! Vosaltres que us arrossegueu per aquesta roca assolellada, anhelant de saber i sabent que sabeu ben poc, encercant una felicitat acceptada a nivell teòric i sempre dubtada a nivell pràctic, desitjant i estimant d’altres humans (a voltes maleïnt el dia en què vau despertar sexualment) fins al punt que això condiciona la vostra salut…
Us veig aferrant-vos als costums, a l’esperança, a les aparents veritats eregides enmig els paisatges i esculpides amb pedra ben fina i noble, sempre recitant, pretenent, alliçonant i aprenent.
Vosaltres heu guanyat ja la partida, vosaltres arribareu, plenament conscients, a la fi de tot plegat. Sereu els privilegiats testimonis del crepuscle de la roca, i amb vosaltres moriran totes les llàgrimes jamai vessades.
Més enllà de tot plegat, us puc assegurar que llàgrimes, humans i somnis seran devorats per aquesta perfecta màquina anomenada oblit, i llavors només l’eternitat serà la guardiana del secret de la vostra existència, que restarà encriptat per sempre més enmig de la foscor més freda i desolada.
Cliqueu la imatge per allargar-la.
Els objectius vitals de la majoria de gent d’aquest país són treballar poc i cobrar molt. Polítics i banquers bé ho fan. Els votem i els adorem, i això fa que vulguem ser com ells. I alguns ho aconseguim.
Tots hem dimitit algun cop, però, arran d’algun escàndol de corrupció o de prostitució que ha sortit a la llum i ens ha esclatat a les mans com un pastís de merda amb un petard per espelma.
Tots havem, a part, algun amic o familiar que ha estat a la presó per posseïr pornografia infantil:
“Que no sé com van arribar a parar aquells vídeos a la meua computadora, que m’ho devia enviar algú i no vaig ni mirar-ho, que em creia que eren majors d’edat, etc”
Les excuses clàssiques no solen funcionar, en aquests casos.
Però bé, la vida és bella, diuen. I la mort? És lletja, en aposició a la vida? És tan sols una fase més? És una putada per alguns, per a altres en canvi és com una mena de premi. L’altre dia em vaig dedicar a intentar fer un recompte mental de les persones que he vist morir. Al final, és clar, em vaig descomptar. Heu vist mai aquella mirada, la d’algú a qui se li escapa la vida? És desconcertantment difusa, distant, terrible.
En fi, us he parlat mai de la meua tia Clara? Era una dona ben estranya. A mi em queia bé, però la família la va deixar de costat quan van saber que es dedicava a robar cadàvers del crematori amb l’ajut d’un funcionari corrupte. La van enganxar, i després de passar un temps a la garjola, va acabar vivint amb uns rastafaris traficants. Un dia em va explicar que un cop havia estat clínicament morta durant uns minuts. No va veure cap llum al final del túnel. De fet, quan la van reanimar no recordava gran cosa. I no em vinc a referir pas a ‘gran cosa d’aquella experiència límit’, sinó a que havia oblidat gairebé tota la seua vida. Suposo que això és una prova irrefutable que el cervell humà necessita, en certa mesura, oxigen. A partir de llavors es va dedicar a la prostitució. No era massa agraciada, pobreta, i sempre la prenien per un travesti. Es va acabar penjant en una cel·la de la presó federal de Tallahasse.
L’amor no es tria. Quan menys ho esperem, truca a la nostra porta, i si l’obrim, ens atrapa i se’ns endú, contra la nostra voluntat, a fer un viatge màgic, intens i totalment únic.
De vegades -crec que poques, altrament a mi no m’ha passat mai- això deu resultar en una amor perfecta, idíl·lica, d’aquelles que et salven la vida. Vull creure-hi, amb totes les meues forces. Però és clar, massa llibres i pel·lis romàntiques planen sobre el nostre imaginari col·lectiu. La majoria de cops, doncs, això no és així; i resulta ser una experiència plena de clarobscurs, altibaixos, dubtes i dificultats. En definitiva, tota una sèrie de fets desencoratjadors que posen a prova la nostra voluntat, la nostra raó, les nostres valors i el nostre equilibri sentimental.
És molt dur -però molt, eh- trobar-se sol i trist, anul·lat sentimentalment, a mercè de sentiments corrosius i destructius i amb els pensaments totalment centrats en un rostre i un nom; sabent que aquell rostre i aquell nom ja troben consol en braços d’altri, sabent que aquell rostre i aquell nom haurien pogut representar la més gran felicitat.
L’amor no es tria. Quan menys ho esperem, ens ha atrapat en una espiral de forces que ens superen i ens oprimeixen, de vegades tan fort, que creiem que el pit ens esclatarà.
I llavors, quan la buidor i l’abandó fan niu dins nostre, es fa difícil de poder dormir, de poder somriure, de poder haver un petit bri d’esperança.
hahaha
